And the Oscar goes to... Fotogramas!

El passat diumenge 28 de febrer, al Dolby Theatre de Los Angeles (abans anomenat Kodak Theatre), es va celebrar la gala de lliurament dels premis de l’Acadèmica de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques Americana, els Oscars. Aquest esdeveniment és una de les cites més mediàtiques a escala mundial. En nombres i audiències no arriba a l’alçada de la SuperBowl, però el seu impacte en el món de les arts, la cultura i el glamour s’estén més enllà de les fronteres estatunidenques i esdevé un otorgador de prestigi a nivell internacional. Tot el món està pendent dels Oscars, sigui americà, català, francès o egipci.

És fàcil medir l’impacte mediàtic d’aquest certamen observant la quantitat de peces al respecte que publiquen els mitjans. Però el que resulta més interessant és veure la diferència gairebé abismal que hi ha entre la cobertura que els mitjans especialitzats fan dels Oscars i els altres premis cinematogràfics d’altres regions del món. En aquest cas resulta convenient analitzar la cobertura de la revista especialitzada en cinema que ens toca més de prop, la revista Fotogramas, d’àmbit de difusió nacional i amb seu a Barcelona.

Aquesta revista va publicar un total de 50 peces al voltant de la Gala dels Oscars 2016, així s’especifica a la versió online en buscar l’etiqueta pertinent (“Oscars 2016”). D’entrada sorpren la quantitat desmesurada de peces al voltant d’un sol esdeveniment. La temàtica de les peces era ben variada: des dels millors i pitjors vestits de la catifa vermella fins a les reaccions dels actors premiats –tot això sense tenir en compte les peces al voltant de les reaccions a Internet– i també passant per anàlisis del contingut de la Gala com ara la presentació de Chris Rock (impregnada per la reivindicació de #OscarsSoWhite, en contra de la nominació exclusiva d’actors i actrius blancs en l’edició d’enguany). Publicar 50 peces curtes en comptes de 10 o 20 de llargues respon a la voluntat d’aconseguir el major nombre de clics possible.

Però per si no fossin prou les 50 notícies sobre els Oscars 2016, Fotogramas també va aprofitar la febre d’Internet per l’Oscar de Leonardo DiCaprio per oferir un dossier “Especial Leonardo DiCaprio” en el qual ofereixen 8 articles més entorn a l’actor i la seva relació tempestuosa amb l’Oscar (de fet, aquest tema va ser tan viral que se’n va crear un joc i tot). El cas és que en total Fotogramas va publicar unes 58 peces al voltant d’uns sols premis de cinema. 

Ara bé, si ens fixem en altres premis de cinema com els Goya, el Festival de Cannes o la Berlinale, la cobertura que en va fer Fotogramas, en comparació, ens semblarà irrisòria. Pel Festival Internacional de Cinema de Cannes 2015, un dels més prestigiosos internacionalment, la revista va publicar només 13 peces a la seva plana web sota l’etiqueta “Cannes 2015”. El festival de Cannes està classificat com un festival de cinema de categoria “A”, juntament amb el Festival Internacional de Cinema de Berlín, també anomenat Berlinale, pel qual Fotogramas va publicar també un nombre molt reduït de peces: 14.

Pels premis del cinema espanyol, els Goya, s’han publicat un total de 21 peces. S’han publicat, en present, perquè encara ara en surt alguna, però relacionada amb la polèmica que va generar la presentació de Dani Rovira, no pels premis o les pel·lícules del certamen. El que sorpren és la poca cobertura dels premis del cinema nacional, ja que en tractar-se d’una revista espanyola semblaria lògic que donés més informació sobre el cinema estatal. Una de les funcions dels mitjans de comunicació és la de cohesionador social i sentinella de la cultura pròpia, nacional; en aquest cas, amb una cobertura d’un 238% més dels Oscars que dels Goya aquesta funció es veu greument afectada.

És cert que l’impacte mediàtic a nivell global dels Oscars és infinitament major que el dels Goya, i que per aquest motiu, els Oscars dónen més visites i, per tant, més diners a les revistes, però alhora el que també és cert és que al marge de la dictadura del mercat cada mitjà pot adoptar una línia editorial independent, i en aquest cas es podria haver apostat més per donar difusió i notorietat al cinema de producció pròpia, cosa que no s’ha fet. Ha manat més el glamour de Hollywood que ajudar a la cultura del país.