La dictadura del clic

La premsa escrita està en crisi. Encara no s'ha trobat un model viable basat en Internet, però de moment els mitjans reben ingressos en funció del trànsit que generin els seus continguts. Aquesta dictadura del "clic" ha provocat que les peces que més es promocionen a través de la xarxa (sobretot xarxes socials) molts cops obviïn l’interès periodístic i vagin més enfocades al sensacionalisme només per guanyar més visites.

Un exemple paradigmàtic és el diari La Vanguardia, on les diferències entre la seva edició en paper, la plana web i les xarxes socials són abismals. Si bé és cert que en els últims temps el diari ha anat incorporant més peces a la secció “Tendències” de la versió impresa, en les xarxes socials aquest contingut n’ocupa el lloc més destacat, amb diferència. Hi dominen notícies com aquesta:

És curiós, a més, veure com la plana web no dóna tanta importància a aquests continguts; en la portada online es destaquen sobretot les notícies de política i internacional. Les peces que generen trànsit a les xarxes socials no apareixen en un lloc destacat de la web. Per què? Segurament perquè els dos tipus de notícies van enfocats a un públic molt diferent.

Els usuaris habituals de les xarxes socials són joves, que se senten més atrets per notícies de tendències que de política; en canvi, un usuari que entra expressament al lloc web d’un diari és algú preocupat per les notícies, per assabentar-se d’allò més important que està passant al món, per tant buscarà les notícies d’internacional, economia i política abans que les de societat.

Però fins a quin punt és una bona estratègia? Els joves estan adquirint l’hàbit de consumir informació via Facebook o Twitter, i si els mitjans de comunicació de referència només emeten notícies “virals” a través d’aquestes plataformes, estaran creant una generació desinformada. La primera generació que pot utilitzar Internet, una eina capaç de connectar tot el món en un clic, per informar-se, acabarà sent la generació més desinformada per la dictadura del clic als mitjans de comunicació.

Un altre exemple és veure com el dia que es va saber que presumptament Ikea havia defraudat 1.000 milions d’euros en impostos, el diari publica que l’empresa també s’ha mullat en favor dels homosexuals. No és que no sigui una notícia, però pels seguidors de les xarxes socials Ikea només es converteix en una defensora dels drets de les parelles homosexuals, i no una empresa que evadeix impostos.

I així cada dia, al marge de les hard news, les xarxes socials dels principals mitjans (perquè no és només La Vanguardia, sinó també diaris tan reconeguts com El País publiquen notícies de l’estil de “San Valentín salvaje: costumbres amorosas de los animales” als seus perfils de Facebook i Twitter, sempre acompanyats d’una fotografia simpàtica que provoca que l’usuari vulgui saber-ne més) s’estan omplint de notícies “virals” per guanyar visites, arribant a punts insospitats com no acabar d’explicar ben bé res al titular perquè l’internauta hagi d’entrar a la notícia per saber de què va.