Més enllà dels grans noms

Quan ens pregunten per mitjans de comunicació hi ha un munt de noms que ens vénen al cap: La Vanguardia, Tv3, Rac1, El Mundo, El Periódico, Telecinco, La Sexta, Catalunya Ràdio, El Punt Avui i un llarg etcètera. Però segurament hi ha un o dos noms que en els caps de tothom són diferents: els diaris, ràdios o televisions del seu poble. I és que, tot i que no tinguin gaire visibilitat en l’imaginari col·lectiu, els mitjans locals són un element importantíssim pel teixit social de cada municipi, o àrea social ciutadana.

Molts d’aquests mitjans de comunicació locals, per no parlar de la gran majoria, tenen un format audiovisual, ja sigui en forma d’emissores de ràdio, de canals de televisió o de portals digitals. Conscient de la necessitat de mitjans locals de qualitat –pel seu impacte en la societat-, el 2004 la Diputació de Barcelona va crear la Xarxa Audiovisual Local (XAL), en forma d’entitat pública empresarial, per donar suport a l'audiovisual local català. El 2013 va convertir-se en una Societat Limitada de suport audiovisual, propietària de La Xarxa de Comunicació Local.

Actualment, La Xarxa de Comunicació Local és una plataforma en certa forma “matriu” de les emissores i mitjans locals. El seu funcionament es basa en la col·laboració recíproca entre la Xarxa i els mitjans adherits. Cada mitjà que vol formar-ne part ha de pagar una quota per poder accedir a certs continguts de la Xarxa (la quota varia segons la quantitat de continguts), però alhora també ha de col·laborar en la producció de continguts per la Xarxa (unes peces de les quals no se’n val necessàriament el mitjà en qüestió).

Per exemple, un municipi pot ser pioner en un fet en concret, per exemple la recollida d’escombraries porta a porta, i la Xarxa li demana que en faci una peça per posar-la al seu butlletí radiofònic o televisiu. L’emissora local farà la peça i l’enviarà a la Xarxa, però probablement no la utilitzarà en els seus propis informatius, ja sigui perquè farà peces més en profunditat o perquè considera que certa informació que per a la resta d’oients del país és nova, pels habitants del municipi en qüestió ja fa temps que està integrada en el seu dia a dia.

Malgrat tot, l’adhesió a la Xarxa sol ser beneficiosa per les emissores locals, ja que sovint tenen plantilles reduïdes, cosa que provoca una manca de recursos evident que la Xarxa pot solucionar. A més, més enllà de gestionar continguts, aquesta plataforma també ofereix altres serveis als mitjans que en formen part, com ara assessorament lingüístic, formació en diferents camps (com ara en la gestió de xarxes socials, la dinamització de grups de treball, aspectes tècnics de so, il·luminació...) i també assitència jurídica i tècnica.

Encara que massa cops els mitjans locals siguin ignorats o, sovint, menyspreats pel seu àmbit d’influència reduït (i per tant una informació menys hard que en altres mitjans), s’ha de tenir en compte que són una part fonamental per a la cohesió social de grups reduïts, i que per tant s’ha de potenciar, i aquesta és la missió de la Xarxa de Comunicació Local.

And the Oscar goes to... Fotogramas!

El passat diumenge 28 de febrer, al Dolby Theatre de Los Angeles (abans anomenat Kodak Theatre), es va celebrar la gala de lliurament dels premis de l’Acadèmica de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques Americana, els Oscars. Aquest esdeveniment és una de les cites més mediàtiques a escala mundial. En nombres i audiències no arriba a l’alçada de la SuperBowl, però el seu impacte en el món de les arts, la cultura i el glamour s’estén més enllà de les fronteres estatunidenques i esdevé un otorgador de prestigi a nivell internacional. Tot el món està pendent dels Oscars, sigui americà, català, francès o egipci.

És fàcil medir l’impacte mediàtic d’aquest certamen observant la quantitat de peces al respecte que publiquen els mitjans. Però el que resulta més interessant és veure la diferència gairebé abismal que hi ha entre la cobertura que els mitjans especialitzats fan dels Oscars i els altres premis cinematogràfics d’altres regions del món. En aquest cas resulta convenient analitzar la cobertura de la revista especialitzada en cinema que ens toca més de prop, la revista Fotogramas, d’àmbit de difusió nacional i amb seu a Barcelona.

Aquesta revista va publicar un total de 50 peces al voltant de la Gala dels Oscars 2016, així s’especifica a la versió online en buscar l’etiqueta pertinent (“Oscars 2016”). D’entrada sorpren la quantitat desmesurada de peces al voltant d’un sol esdeveniment. La temàtica de les peces era ben variada: des dels millors i pitjors vestits de la catifa vermella fins a les reaccions dels actors premiats –tot això sense tenir en compte les peces al voltant de les reaccions a Internet– i també passant per anàlisis del contingut de la Gala com ara la presentació de Chris Rock (impregnada per la reivindicació de #OscarsSoWhite, en contra de la nominació exclusiva d’actors i actrius blancs en l’edició d’enguany). Publicar 50 peces curtes en comptes de 10 o 20 de llargues respon a la voluntat d’aconseguir el major nombre de clics possible.

Però per si no fossin prou les 50 notícies sobre els Oscars 2016, Fotogramas també va aprofitar la febre d’Internet per l’Oscar de Leonardo DiCaprio per oferir un dossier “Especial Leonardo DiCaprio” en el qual ofereixen 8 articles més entorn a l’actor i la seva relació tempestuosa amb l’Oscar (de fet, aquest tema va ser tan viral que se’n va crear un joc i tot). El cas és que en total Fotogramas va publicar unes 58 peces al voltant d’uns sols premis de cinema. 

Ara bé, si ens fixem en altres premis de cinema com els Goya, el Festival de Cannes o la Berlinale, la cobertura que en va fer Fotogramas, en comparació, ens semblarà irrisòria. Pel Festival Internacional de Cinema de Cannes 2015, un dels més prestigiosos internacionalment, la revista va publicar només 13 peces a la seva plana web sota l’etiqueta “Cannes 2015”. El festival de Cannes està classificat com un festival de cinema de categoria “A”, juntament amb el Festival Internacional de Cinema de Berlín, també anomenat Berlinale, pel qual Fotogramas va publicar també un nombre molt reduït de peces: 14.

Pels premis del cinema espanyol, els Goya, s’han publicat un total de 21 peces. S’han publicat, en present, perquè encara ara en surt alguna, però relacionada amb la polèmica que va generar la presentació de Dani Rovira, no pels premis o les pel·lícules del certamen. El que sorpren és la poca cobertura dels premis del cinema nacional, ja que en tractar-se d’una revista espanyola semblaria lògic que donés més informació sobre el cinema estatal. Una de les funcions dels mitjans de comunicació és la de cohesionador social i sentinella de la cultura pròpia, nacional; en aquest cas, amb una cobertura d’un 238% més dels Oscars que dels Goya aquesta funció es veu greument afectada.

És cert que l’impacte mediàtic a nivell global dels Oscars és infinitament major que el dels Goya, i que per aquest motiu, els Oscars dónen més visites i, per tant, més diners a les revistes, però alhora el que també és cert és que al marge de la dictadura del mercat cada mitjà pot adoptar una línia editorial independent, i en aquest cas es podria haver apostat més per donar difusió i notorietat al cinema de producció pròpia, cosa que no s’ha fet. Ha manat més el glamour de Hollywood que ajudar a la cultura del país.

Qui mou els fils de Telecinco?

Telecinco és el canal de televisió més vist de l’Estat espanyol, amb una audiència mitjana del 14’4% de share. Aquesta cadena, malgrat ser la més vista d’Espanya durant anys, és sovint criticada pels continguts que emet, els quals molts cops es titllen de telebrossa (programes com ara Gran Hermano o Sálvame). Però qui ha al darrere de Telecinco?

Telecinco està gestionat pel grup de comunicació Mediaset España Comuniación, el qual també opera amb altres cadenes de televisió com ara Cuatro, Factoría de Ficción, Boing, Divinity i Energy. Aquest grup mediàtic, al seu torn, forma part de l’empresa italiana Mediaset, controlada pel holding Fininvest, propietat de l’expresident italià Silvio Berlusconi.

Què és Fininvest?

El Gruppo Fininvest és un dels grups financers més importants de tot Itàlia. Es tracta d’un holding focalitzat principalment en el món de la comunicació però també en l’entreteniment. La influència d’aquest grup al panorama socioeconòmic i sociopolític italians és cabdal, ja que les empreses que en formen part són punteres de cadascun dels seus àmbits a Itàlia. Així doncs, Fininvest controla el grup de comunicació Mediaset, el grup editorial Mondadori (que és, de fet, la major casa editorial del país),  la Banca Mediolanum (n’és accionista majoritari), el club de futbol A.C.Milan i el Teatro Manzoni (un teatre de Milà).

Actualment i des del 2005, el grup està presidit per Marina Berlusconi, filla del fundador del grup, Silvio Berlusconi. Fininvest cotitza a la borsa de Milà i té un capital social d’uns 5.752,3 milions d’euros. Des dels seus inicis, Berlusconi va concebre el projecte de Fininvest com una manera de fer molts beneficis econòmics, per això no és d’estranyar que els mitjans de comunicació del grup busquin una fórmula per atraure el major públic possible, no sempre centrant-se en els criteris periodístics. De fet, Mediaset posseeix una productora de cinema (Medusa), i és que aquest grup mediàtic està enfocat a l’entreteniment sobretot.

Mediaset España Comunicación

Tot i que Mediaset és l’accionista majoritari d’aquest grup amb un 41.2% de les accions, el Grupo PRISA n’és el segon accionista més important amb un 13.65% de les accions. Aquest grup, a banda dels canals de televisió ja esmentats, també gestiona l’agència de notícies Atlas, l’empresa de gestió publicitària Publiespaña i la productora audiovisual Telecinco Cinema.

Així doncs, Telecinco, la cadena més vista d’Espanya, forma part del grup empresarial més important d’Itàlia, el qual “domina” el panorama sociopolític del país, tenint sota la seva propietat el grup editorial més important, el grup audiovisual més important i, fins i tot, un dels equips de futbol més seguits d’Itàlia.

La dictadura del clic

La premsa escrita està en crisi. Encara no s'ha trobat un model viable basat en Internet, però de moment els mitjans reben ingressos en funció del trànsit que generin els seus continguts. Aquesta dictadura del "clic" ha provocat que les peces que més es promocionen a través de la xarxa (sobretot xarxes socials) molts cops obviïn l’interès periodístic i vagin més enfocades al sensacionalisme només per guanyar més visites.

Un exemple paradigmàtic és el diari La Vanguardia, on les diferències entre la seva edició en paper, la plana web i les xarxes socials són abismals. Si bé és cert que en els últims temps el diari ha anat incorporant més peces a la secció “Tendències” de la versió impresa, en les xarxes socials aquest contingut n’ocupa el lloc més destacat, amb diferència. Hi dominen notícies com aquesta:

És curiós, a més, veure com la plana web no dóna tanta importància a aquests continguts; en la portada online es destaquen sobretot les notícies de política i internacional. Les peces que generen trànsit a les xarxes socials no apareixen en un lloc destacat de la web. Per què? Segurament perquè els dos tipus de notícies van enfocats a un públic molt diferent.

Els usuaris habituals de les xarxes socials són joves, que se senten més atrets per notícies de tendències que de política; en canvi, un usuari que entra expressament al lloc web d’un diari és algú preocupat per les notícies, per assabentar-se d’allò més important que està passant al món, per tant buscarà les notícies d’internacional, economia i política abans que les de societat.

Però fins a quin punt és una bona estratègia? Els joves estan adquirint l’hàbit de consumir informació via Facebook o Twitter, i si els mitjans de comunicació de referència només emeten notícies “virals” a través d’aquestes plataformes, estaran creant una generació desinformada. La primera generació que pot utilitzar Internet, una eina capaç de connectar tot el món en un clic, per informar-se, acabarà sent la generació més desinformada per la dictadura del clic als mitjans de comunicació.

Un altre exemple és veure com el dia que es va saber que presumptament Ikea havia defraudat 1.000 milions d’euros en impostos, el diari publica que l’empresa també s’ha mullat en favor dels homosexuals. No és que no sigui una notícia, però pels seguidors de les xarxes socials Ikea només es converteix en una defensora dels drets de les parelles homosexuals, i no una empresa que evadeix impostos.

I així cada dia, al marge de les hard news, les xarxes socials dels principals mitjans (perquè no és només La Vanguardia, sinó també diaris tan reconeguts com El País publiquen notícies de l’estil de “San Valentín salvaje: costumbres amorosas de los animales” als seus perfils de Facebook i Twitter, sempre acompanyats d’una fotografia simpàtica que provoca que l’usuari vulgui saber-ne més) s’estan omplint de notícies “virals” per guanyar visites, arribant a punts insospitats com no acabar d’explicar ben bé res al titular perquè l’internauta hagi d’entrar a la notícia per saber de què va.

Rajoy, Flaixbac i els mitjans

El passat dijous 21 de Gener, el programa matinal de Ràdio Flaixbac “El matí i la mare que el va parir” va aconseguir contactar via telefònica amb el president del Govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy. La trucada, d’uns tres minuts de durada, la va realitzar un imitador de Carles Puigdemont per concertar una cita fictícia amb Rajoy.  La situació va sorprendre a tothom. A Carles Pérez, presentador del programa, per haver pogut contactar amb tanta facilitat amb el president en funcions. A Rajoy, per haver estat víctima d’una broma radiofònica. Als oients de Ràdio FlaixBac, incrèduls davant la conversa tan senzilla que estaven escoltant. I finalment, a tots els mitjans de comunicació que posteriorment se’n van fer ressò. Cadascú posant l’accent allà on més li convenia.

Les publicacions editades a Barcelona, com La Vanguardia, el diari ARA o El Punt Avui, van donar importància al fet que Rajoy estigués disposat a concertar una entrevista amb el president Carles Puigdemont. De fet, tant La Vanguardia com l’ARA utilitzen la paraula “aconseguir” al titular, donant-li importància a la tasca de l’equip de “El matí i la mare que el va parir”. Tots dos diaris també emfatitzen la part de la conversa en què Rajoy està disposat a veure’s amb Puigdemont. El Punt Avui, en canvi, tant al titular com en el subtítol només dóna la notícia que els periodistes de Ràdio Flaixbac han pogut parlar personalment amb Rajoy.

És de destacar que en els subtítols tant de La Vanguardia com de l’ARA es deixa clar que el president Rajoy ha admès que té “l’agenda molt lliure”, en un moment de convulsió política. De fet, la trucada es va realitzar abans que Rajoy declinés la proposta d’investidura del Rei, però amb aquesta afirmació ja deixava entreveure que la qüestió de la investidura no estava gaire clara.

Però el tema de l’agenda lliure no tant sols l’han remarcat els diaris de Barcelona; El Mundo titula “Mariano Rajoy habla con un falso Puigdemont: "Tengo la agenda muy libre"”. I s’encarrega de posar en qüestió que el president en funcions tingui l’agenda tan lliure en un moment polític com el que està passant Espanya: “que pese a la ajetreada situación política que vive España desde el 20-D, Rajoy tiene una agenda "muy libre"”.

El País es manté neutral en el cos de la notícia on es limita a explicar la trucada amb pèls i senyals per, tot seguit, transcriure-la. En el titular remarca que Rajoy està disposat a concertar una cita amb Puigdemont. En canvi, l’ABC va posar èmfasi a la reacció de Rajoy dient que no era seriosa la broma; a més, aquest mateix diari va publicar una notícia on explicava què és Ràdio Flaixbac i on posa l’accent en el fet que Miquel Calçada va deixar el Grup Flaix per fer-se càrrec dels actes del Tricentenari així com que va estar a les llistes de Junts pel Sí. Aquest fet posa en relació la broma, la trucada que “no és seriosa” de Flaixbac amb l’independentisme català; és també una broma?